Música: Joseba Gotzon

Letras:  Mario Angel Marrodán

Arreglos musicales:  José Luis Canal

Producción: Joseba Gotzon, José Luis Canal

Grabación y mezclas: José Lastra

Ayudante de grabación: Karlos Zubiaga

Coordinadora de grabación: Kristina Zubiaga

Grabado en los estudios "Tio Pete" entre los meses de octubre y diciembre de 2002

Diseño de portada y cuadernillo interior: I. G. Arkaute

Fotos de Joseba Gotzon: Iñaki Arteta

Maquillaje: Maite Oñederra

Fotos del cuadernillo interior: Joseba Gotzon, Iñaki García Uribe, Gorka Larrea

Digitalización de fotografías del cuadernillo: EdicionesBeta III Milenium, J. A. González Arkaute, José Angel Fano

Joseba Gotzon: voz, guitarra clásica y acústica

Blas Fernández: batería

Carlos Gracia "Tato": contrabajo

José Luis Canal: piano, órgano y teclados

Luis Alberto Requejo: clarinete

Lázaro Torralba: percusión latina

Iñaki Portilla: tuba

Iñigo Ranedo: trompeta

Alvaro Gómez: trombón

Agradecimientos: Marrodán Olerki Elkartea, Mario Angel Marrodán, Iñaki García Uribe, Nahikari Ayo, Idoia Varela, Adaggio Bilbao, Carlos Zubiaga, Ingunza Audiovisual, Joseba Ortuondo Director de la Banda Municipal de Música de Portugalete, Gobierno Vasco, Departamento de Cultura de la Diputación Foral de Bizkaia, Metro Bilbao y especialmente a Inma, mi mujer.

Este disco lo dedico a mi padre, para siempre en mi memoria.

Mario Angel Marrodán (Portugalete, 1932)

Licenciado en Derecho por la Universidad Central de Madrid. Poeta muy premiado, ensayista y crítico de arte con más 300 publicaciones. Colaborador en prensa y revistas literarias en todo el mundo. Ha dirigido y publicado revistas y colecciones. Su obra y su nombre están incluidos en importantes Manuales e Historias de la Literatura, Antologías de Poesía, enciclopedias, Quién es Quién y diccionarios. Ha sido traducido a doce idiomas. Está en posesión de más de 200 nombramientos, distinciones culturales, títulos y honores académicos que avalan su labor literaria en Europa, Suramérica, USA, Australia o China. Ha publicado más de 200 libros de poesía y 6 obras sobre arte vasco. Diversos autores han escrito sobre Marrodán y sus poesías han sido musicadas por varios cantautores y grupos musicales.

Aigua, onada,
platja, mar.

Onada, aigua.
verda, blava,
blanca sal.

Aigua, encanteri
de cristall.

Onada, veloç
onejar,
ràfega
breu,
lleu
i fugaç.

Qui et va fer
banyar
d’escuma,
cop i rem.
Brisa dónes
a la galta,
poses pau,
brindes vida,
ens inspires.
Plenamar

Mar i Ria
Ria o Mar.
Ets més:
Ria i Mar.

(Portugalete; l’ànima de la vila, 1991)

Des de menut em proposava
amb un afany aventurer
ser poeta. Des de llavors
el meu martiri segueix.

Adonant-me del meu estat
em vaig dedicar a tan va intent.
Un ofici per a ser pobre
de nul reconeixement.

Devoció desacreditada
que no abandono a costós preu.
De la seva afició no capitulo
i donant tombs perdo el temps.

Topo insolent amb la màgia
que treu aplaudiment i dóna turment.
A un el muntatge de la fama
li fa créixer el desànim.

Jo mai amb la poesia
exercí plaça de talent,
la pompa i farsa de les muses
vaig tolerar, ni vaig somiar despert.

Per exigències de repartiment
engego la meva ànima al mateix infern.
Encara que em titllin d’innocent
en el joc oficial no entro.

Meta que no s’ho val
perquè captiva el rodamón.
La seva poca utilitat es nota
en que és cosa de bohemis.

En carn pròpia fera boja
de la que com a autor renego.
Per res i per a ningú importa
tirà vici el que jo tinc.

Conducta estranya, impenitent
quan un es va fent vell
pensar què faria en aquesta vida
si li hagueren mancat versos

Amb quant de dolor tot sol
sóc un vent funeral
que el foc cruel remou
i fa cremar com un volcà.

Híspid fluir del temps
mut de captivitat.
Com ferralla gemegant
en tornar la vista enrere
el món dels records
es fa estàtua de sal.

(Éssers d’un regne ombrívol
on no hi ha fraternitat).
No tenint fe en la terra
ni rumb en la tempesta
cada dia i cada nit
en el boig carnaval
la intimitat es despulla
d’un Jeremies animal.
Dolors de les meves ferides
que anuncien un so fatal.
La roda de la meva fortuna
gira entre l’adversitat.

(Rimes, 1975)

Et sento ja en madura companyia
dins meu, segur com una roca
que el mar soscava i com més provoca
més ferma superfície es diria.

Els llavis plens de parauleria
conjunts vessen per la boca
xarrupant en tant que la llum sufoca
la febre de la idolatria.

Som sincera unió, alfa i omega
de la totalitat fins al no-res
ànimes bessones, cossos en manyocs
amagats en aquest sonet amorós.

Tots dos en un en la amorosa entrega
per què no paro de pressentir
passejant la meva ànima pels teus ulls
et canto aquest sonet amorós

Tinc la ment cansada
d’interrogar escrivint.
Si ningú m’està llegint
quanta solitud gastada
per a trobar-me sense res.
Al paper he deixat
tot allò que vaig cantar
perquè que Déu ho confronti:
la meva musa és l’horitzó
de l’iris il•luminat.

(Poemes Inter/ns, 2000)

Perquè dels meus sentits a la ploma
un amor entranyable respira,
així l’aire que amorosament inspira
demana a la flor que mai es consumeixi.

El mar es complementa amb l’escuma
com la brisa que en besar sospira.
I el morat de l’alba només aspira
a desempellegar-se de la boira.

Quantes vegades la seva singular figura
veig mitjançant la fotografia
em sembla que és més clar el dia

perquè al dia l’il•lumina la seva bellesa.
Si no, no ho pronunciaria.
Es nota que l’estimo amb usura?

Febrer se’ns en va sens dir res,
herald de la ruïna s’estimba
com adéu al present quan somia,
llebre que salta i flueix turmentada.

Austera imatge de la vida caminada
la freda tela del passat embafa.
Amb mà oculta el febreret ensenya
la solitud total de la seva arribada.

Febrer se’ns en va sens dir res
quines robes tristes cenyeixen els dies
la memòria pansida de la sorra,
urgit de litúrgies i elegies.

Febrer se’ns en va sens dir res
passa el botxí, hoste del merlet,
amb vocació de llop entebiona el vent
d’aquest mes breu, boig i tèrbol.

(Per la porta del calendari, 1992)

Quina peça de distinció
i quin ornament que engalana
donant glòria al cap
la nostra gràcil boina basca.

Oh gorra d’ús i de culte
un tant rodona i xata,
que conté en la seva entretela
bona mida i millor llana.

Com n’és de castissa quan s’usa
i amb gràcia i sal tocada
a la testa, fanfarrona,
el boinòfil ressalta.

Símbol de distincions
que és barret i és paraigua
i quina finesa i cura
requereix per a calar-la.

Els meus amics txapelaundis
-acabo la xarrera-
sigueu feliços amb la boina
i porteu-la amb orgull.

No entro en disquisicions
de si és boina o és txapela.
No és el nom, bé suposes.
És art que té escola
I des de dalt ens tutela.
Es munta amb gallardia.
Es posa amb molta cura.
Es porta amb fatxenderia.
Ara que estic emboinat
Visca la nostra confraria!

Com l’aire,
tinc la meva fi en l’aire.
Com el foc,
tinc la meva fi en la terra.
Com el vent,
tinc la meva fi en la vida.
Com l’amor,
tinc la meva fi en el son.

Com l’aire,
tinc la meva fi en l’aire.
Com l’origen,
tinc la meva fi en els segles.
Com el riu,
tinc la meva fi en el mar.
Com l’amor,
tinc la meva fi en el son.

(Ancestres, 2000)

Vinc d’on sempre,
avanço en el misteri.
Rèptil de pedra en pedra
d’on sempre torno.

Que poca cosa ets
per a no tenir por.
Espia’t a tu mateix.
No sé si hi estàs d’acord.

¡Beneïda la llum sia
de la qual no renego!
Hi ha pregàries que apaguen
el cant del diner.

Viatjar desconegut
me’n vaig a l’epicentre.
Posada d’embarcament a punt
d’un si a un altre si .

Amb aire favorable
de què? d’estimar amb fets
abans que sigui tard
no l’arrenquis del pit.

Títol de noblesa
el d’home que tinc.
Els cabals que incensen
són gustos de plebeu.

No abdico del recinte
hostil. Ni em penedeixo
de conèixer el nom
per recordar el vers.

És una càrrega feixuga
de massa esforç.
Encara que se n’estigui molt tip
viure és el primer.

(La renovació de la vigília, 1993)